Aquest any, coneixedors de la voracitat del jovent de la Vall de Ges, al CAT hem volgut anar més enllà.

Aprofitant l'experiència que hi ha al club en el món del triatló, hem cregut que no hi ha res millor que la unió de tres disciplines esportives com són la natació, el ciclisme i la cursa a peu perquè les nostres joves promeses puguin desenvolupar les seves habilitats motores en un ventall més extens i, a l'hora, passar un estiu divertit i emocionant.

Així doncs, aquest estiu el Club Atlètic Torelló us proposa el Primer Campus de Triatló de Torelló. 

En aquest campus, a més de córrer, també es practicarà la BTT i la natació amb l'objectiu de posar-se en forma i d'iniciar-se a l'apassionant món del triatló. 

Està adreçat a nois i noies de 10 a 16 anys (5è de primària a 4rt ESO).

Es farà del 25 de juny al 26 de juliol de les 9.30 a les 13h, de dilluns a divendres. 

El responsable del campus és en Jordi Checa. Us podeu adreçar a ell per qualsevol informació o aclariment a info@jordicheca.com o al telèfon 680249272.

També podreu informar-vos i aclarir els vostres dubtes assistint a la xerrada informativa que es farà el dia 14 de juny a les 20 h. al Pavelló Municipal d'Esports de Torelló.

Les inscripcions seran del 3 al 19 de juny. Al document adjunt trobareu els preus, la butlleta d'inscripció i els horaris.

Us hi esperem!

A l'apartat "CAMPUS DE TRIATLÓ 2013" del menu de la web hi anirem penjant LA informació i tot el que estigui relacionatamb el campus.

Triatló sprint de Sant Feliu de Guíxols. El 1r triatló que es va fer a Catalunya i no m'extranya que hagi durant tant al calendari perquè és un triatló fantàstic i perfectament organitzat. Es neda per la badia de Sant Feliu sempre a recer de la mala mar. En bici es fa dos cops el petit port de la carretera de la costa que va cap a Tossa amb unes vistes fantàstiques i és corre pel passeig i l'espigó en un recorregut molt pla i divertit. A més, la cursa separada en tres sortides permet nadar molt cómode i competir bé tota la prova.

En tot cas, els CATS som professionals i anem a les proves no per la seva bellesa sinó per a sacrificar-nos pels nostres colors patint fins el final. Un grup de consumats experts vàrem desplaçar-nos a Sant Feliu disposats a passar els patiments que fessin falta pel club. L'Àngel Serrat àlies "la gran esperança blanca", en Xevi "Xispa" Codony, en Rai "Fueraborda" Comas," Il professore" Victu Panyella, en Miquel Auladell àlies "el roockie" i un servidor de vostès que em podeu dir com vulgueu (menys de dropo en amunt si us plau). Les previsions meteorològiques feien planar sobre nosaltres l'ombra de Blanes, en que un triatló va acabar reduït pràcticament a la secció de butifarrada final, però en arribar allà ens vem trobar un dia magnífic, només emmascarat per un fort vent que provocava una mar amb onades força interessants. Sort de l'espigó que parava la forta maror, ja que les ones que hi xocàven arribaven a saltar per sobre.

AL CAT ens tocava la segona sortida a les 4 de la tarda, en la que participàvem part dels equips de primera divisió i part dels equips de segona. Fem els preparatius pre-cursa, passem un fax a Madrid, ens enfundem el neoprè i anem a prendre contacte amb l'aigua per escalfar una mica (si és que se'n pot dir escalfar de sucar-se en aigua glaçada). No és massa freda, però està molt moguda i de primeres tinc la sensació que em marejaré. Si he de vomitar, penso, tècnica Anna Tarrés, empassar-s'ho i seguir!

Xerrem abans de començar i són molt d'agrair els savis consells de'n Rai sobre com afrontar el tram i la manera de lluitar amb les onades. És un expert nadador i decideixo que la meva tàctica serà pujar dret sobre seu i fer com fan al Zoo els cuidadors de dofins que n'agafen dos i posen un peu a sobre de cadascun cavalcant sobre l'aigua. Pam! Donen la sortida i en Rai se m'escapa. Merda! hauré de nedar. Banzai! Em llenço a l'aigua i som-hi. No hi ha gaires aglomeracions i excepte alguna garrotada puntual, tothom té el seu petit espai per nedar. Intento anar sempre als peus d'algú i nedo mirant sempre per fora (a remades que diria el mister Checa) per poder-me orientar i mirar de torejar les onades enlloc de xocar-hi. A mida que ens acostem a la útlima boya sobrepassem lespigó i el mar s'emprenya més aquí i noto que la corrent em desvia cap a la dreta. Corregeixo el rumb o no tindré pas ous de passar la boya per l'esquerra. Redreço la cosa, arribem a la boya, ens fotem quatre empentes entre tots i passem el gir. Aquí, el retorn a la platja es fa més ràpid ja que la corrent ens empeny. Miro de seguir les instruccions de surfejar les ones i em fa la sensació que em surt prou bé, tot i que no ho podria assegurar. La platja es va acostant fins que toco terra amb les mans. Moment de posar-se vertical. Surto corrent i noto que no m'he marejat gens, cosa que m'alegra, ja que l'any passat vaig sortir del mar que semblava més un concursant de Humor Amarillo que no pas un triatleta. En Rai havia sortit del mar fèia hores, l'Àngel pocs moments abans meu. En Xevi aproximadament un minut més tard que jo i en Victor un minut més tard que en Xevi. En Miquel en la seva primera experiència en el triatló, tot i la mala mar surt no gaire més tard tampoc de l'aigua.

Corro traient-me el neoprè i tot i que se'm resisteix una mica, me'l trec, amarro la burra i surto cagant llets a pujar el petit port de la carretera de la costa. Al primer moment se'm fa difícil activar-me les cames perquè la cosa arrenca amb pujada però veig un grup uns dos-cents metres per davant en el qual hi ha un CAT i faig un esforç per atrapar-los. Imagino que deu ser en Codony però a mida que m'hi acosto veig que és l'Àngel. Quedo una mica parat d'haver sortit de l'aigua tant endavant, em poso a la seva alçada i em diu que no va gens bé. Per no anar gens bé, el tiu està estirant tot el grup ell sòl fa estona i miro de donar-li un relleu per ajudar-lo a respirar una mica. Acabada la pujada més pronunciada bé un tram de "falso llano" on un fort vent et fa anar com una fulla. Aquí ens anem intercalant tots al davant i de cop una veu crida: -Ei, que heu marxat sense mi! És en xevi Codony que ens pedala que se les pela i ens ha acabat d'atrapar. Es posa al davant i ens agafem els dos darrera seu. Aquí hi ha un moment molt maco que és quan marxem tots tres i fem un grup integrament de CATS. Comença la baixada anem follad… molt de pressa vaya. Arribem abaix. Gir de 180 graus i pujar el que hem baixat. Aquí en Xevi, que és un molt bon escalador imposa un fort ritme que es fa dificil d'aguantar. Apretem el tercer ull i ho donem tot per seguir a roda seva però malgrat tot cap al final de la pujada quedem tallats i se'ns escapa un tros. Desfem el "falso llano" amb un vent brutal i al moment que comença la baixada l'Àngel em diu: -Posa't a roda. Els CATS, físicament estem bé, però psicològicament estem per tancar-nos i tirem avall a tomba oberta deixant enrere tot el grup que anàvem. Tornem al box i mentre ens descalcem veiem en Xevi novament a davant nostre.

Entrem un darrera l'altre a la T2 i penso que m'he d'afanyar moltíssim. Arribo al meu lloc i sorpresa. Algun triatleta poc considerat m'havia xutat totes les coses "perquinenllà". Pesco una vamba a prop i l'altra l'he d'anar a buscar a l'altra banda del ferro per penjar la bici. Em calço i torno a sortir amb el ganxo. La tàctica dels CATS és sortir a tope i al final apretar. Doncs bé, ara tocava apretar. Veig en Xevi i l'Àngel un centenar de metres davant meu i com a millors corredors que són que jo, sumat a que van fotent-se-les entre ells dos als primer moments m'agafen una distància que després s'estabilitza. Donem la volta a la casa que hi ha en un turonet al passeig (que no sé com es diu) i encarem cap a l'espigó al qual s'ha de donar dues voltes. En aquest punt passo en Rai i li toco el cul (sóc un guarru) i ens donem ànims per fer l'últim esforç. Fem les dues voltes a l'espigó i al anar-nos creuant veig que la distància que m'havien tret en Xevi i l'Àngel s'ha reduit una mica. Apreto les dents i torno cap a la meta donant el 200%. Aquí noto que al córrer sense mitjons les vambes m'estant encetant un ou. Bé un ou no, els peus. Però queda massa poc per planyer's. Arribant als metres finals, entre els crits d'anim de la gent sento un -Vinga senglar!!!! que em crida l'atenció i veig el pare de l'Àngel a qui s'ha de felicitar com a responsable de la privilegiada genètica del fill. Última recta i s'acabó!

Aquí el temps de fotre quatre bufets van entrant tots els companys separats per ben pocs minuts. Comentem la jugada, exhaurim la coca-cola de l'habituallament ens ensenyem les ferides de guerra. Ha estat una triatló fantàstic. Perfectament organitzat i en un dia de cullons.

Hem quedat així:
74è Àngel Serrat 1h07'53"
75è Xevi Codony 1h 07' 56"
89è Toni Font 1h08'56"
126è Ramon Comas 1h10'51"
188è Victor Panyella 1h14'23"
273è Miquel Auladell 1h 20'53"

Per equips, el CAT va quedar 20è d'un total de 47 equips i ens mantenim a la vuitena posició de segona però retallant distàncies respecte als de davant. Caldrà galopar fort a les pròximes proves.

Aquí les classificacions.

Foto: fotocurses Assumpta

Aquest cap de setmana passat, l'Anna Macià va aconseguir la victòria en categoria femenina a la Costa Brava Xtrem Running. La cursa de muntanya per etapes més important del nostre país i que va de Blanes a Portbou, en gran part resseguint la costa pel GR92, dividint la distància en 25km el primer dia, 55km el segon i 55km el tercer.

La gestió del cansament acumulat, tant important en proves d'aquestes característiques, no va passar factura a l'Anna que es va imposar a cada etapa i dia rera dia va anar ampliant la diferència respecte la segona classificada, la Marta Garcia, a la qual va acabar traient dues hores de marge al final de la prova. Destacar que el seu temps de 14h 58 minuts va significar el sisè lloc de la classificació general, és a dir entre els homes, a només una hora de diferència del vencedor masculí en David Coma.

Foto de l'Alexis Martin

El CAT va tenir representació a una de les proves d'ultratrail més importants del món, la Transvulcània disputada a l'illa de La Palma, a les Canàries. En una cursa en la qual hi participàven els millors corredors mundials d'aquesta disciplina, prenia part en Xevi Bardolet enmig de Kilians, Kuprickes, Olsons i demés fieres del panorama internacional.

L'exigent recorregut de 83km i més de 8.000m de desnivell acumulat té l'afegit d'haver de suportar sempre les altes temperatures i un important grau d'humitat ambiental que fan haver d'estar molt alerta a la hidratació al llarg de la prova.

En Xevi però no es va deixar acollonir i va rubricar una brillant actuació aconseguint un temps de 10h49' i acabant en posició 139 d'un total de més de 3.000 participants.

Ja em perdonareu que hagi posat una foto meva. No en tenia cap més.

5 a.m. sona el despertador, em llevo i començo a fer un àpat que per l'hora no sé si és un sopar tard o un esmorzar aviat. Hem quedat a les 6:15 per marxar cap a Sant Esteve de'n Bas. Una hora tant d'hora tant d'hora tant d'hora que en Pep Guardiola encara clapa. El cert però és que l'embús que ens trobem a l'entrada del poble ens indica que és important ser-hi dels primers.

Aparquem, descarreguem les bicis i ens arribem al lavabo més pròxim per descarregar-nos la constitució en pdf. Un cop els previs fets ens dirigim a la línia de sortida i veiem que som dels últims. El mestre Checa diu que cap problema, al darrera va millor perquè com que el xip no et marca fins que no passes la línia de sortida t'estalvies embussos, guanyes un temps però cal avançar fent eslalom enmig de la gent. Buenu va som-hi.

Pam! Donen la sortida i em ve pipí, em diuen que tinc temps d'anar-hi. Com que veig que encara no es mou res m'arribo a regar uns geranis i torno. Tot està quiet encara. Certament hi ha un bon colapse. De mica en mica comencenm a tirar endavant. Els primers metres rotllo patinet, amb un peu al pedal i l'altre empenyent i ja després es pot pujar a cavall. En Checa em desapareix rapidament com un tauró que ha olorat la sang cap a davant de tot i jo intento fer un presa de contacte amb les sensacions. És la primera cursa en bicicleta de carretera que faig i mai havia anat enmig d'un grup tant gran de ciclistes. Al mateix temps, duia poc entrenament de bicicleta, sense haver fet mai en ma vida 170km i decideixo que engegaré agafant-m'ho bé i ja aniré avançant gent.

MIca en mica començo a passar penya i li vaig agafant el tranquillo a la cosa, però entrem a Olot i aquí, a base de rotondes, tapes de clavaguera, glorietes i carrers més estrets la cosa es torna un pèl més estressant. A la sortida del poble el tema s'eixampla i ja em poso a adelantar més decididament. Comencen les primeres rampes i de seguida em trec el putu paravent que no sé perquè cullons m'he posat (tota la cursa a la butxaca). Encarem Capsacosta i noto que tot i agafar-m'ho amb calma vaig molt més depressa que els companys que tinc als costats i me'n vaig anant endavant, tot i que aquí la carretera és estretota i hi ha tanta penya que no pots adelantar sempre que vols. En un moment determinat atrapo en Lari Masnou de St Quirze i xerrem una mica. És un heroi, amb 70 tacos es ventila la marxa llarga de Remences a un ritme que ja voldrien molta canalla de 20 anys. -Tiraria més -Em diu. -Però la dona em diu que no passi de 150 pulsacions. Un heroi en Lari.

Sense adonar-me'n em planto a Sant Pau i fent cas als consells que m'han donat pillo un grup i avall que fa baixada. Em sento com si anés dins una locomotora boja que s'empassa els km com si res. La sensació d'anar de pressa enmig de tanta gent amb els 5 sentits posats en cada petit moviment que fas i que fan els demés és impressionant, molt ben parit. Arribem al semàfor i ni parar-se ni òsties, ens indiquen que tirem avall amb precaució. Ja m'han xafat l'excusa penso. I com qui no vol la cosa arribem a Ripoll i comencem a pujar cap a Vallfogona.

Fa estona que tinc la bufeta sense cap arruga i no vull parar però penso que si ho he de fer aquell és un bon lloc i em deicideixo a parar i regar una mica les verdes pastures del ripollès. Torno a gafar la burra i apretant una mica agafo de nou el grup que anava que s'ha esparrecat una mica i encarem el tros planer que hi ha abans de Coll de Canes. Aquí sento que el grup no va prou ràpid i me'n vaig endavant per les meves. No sé si faig ben fet, penso que potser em desgasto per res però que cullons, puc anar més ràpid. Comencem a pujar Coll de Canes i al cap de poc em trobo en Guillem que haviem arrencat junts. Qui'l va parir, com s'ha espavilat penso. Ens fotem quatre crits per donar-nos ànims i veig que va molt bé. En aquelles veig un tros més endavant una altra equipació del CAT amb els manguitos de l'Altriman. És en Joan Escarrabill que va amb els germans Barrancos, a qui encara no coneixia personalment. Comentem la jugada i de davant seu em crida un tiu alt com un Sant Pau: en Jordi Padrós, que el dia abans havia fet el Triatló per equips del Prat i avui es ventilava uns Remences com si res. Diem quatre animalades i coronem Coll de Canes. Encara tinc a la meva ment el pujadot que ens van fer fer per la Duatló de Vallfogona, me'l miro de reüll i no li foto una butifarra per no fotrem de morros.

Comencem a baixar i la cosa millora. Ens anem embalant amb en Jordi Padrós i adelantem gent a punta pala. Anem quasi a 80km/h. Si fos tot així guanyem em diu. Anem bé però pateixo una mica, la última vegada que amb en Padrós vem fer un descens mano a mano ell va acabar fent un revolt de dret i jo fotent un aterrissada que va disparar el preu de les accions de Betadine a la borsa. En tot cas, aquí reflexiono i penso que potser he engegat massa reservon, hauriem d'estar anant amb gent que baixés més de pressa, tampoc es normal que adelantem a déu i sa mare.

Agafem la variant de la Pinya i rodem en un grupet fins a Can Barris. Com que no tinc la mida presa a la distància els hi dic que pujaré de tranquis que no em vull quedar sense cames per la Salut. Se'n van endavant i després d'agafar-me un parell de cents de metres la distància deixa d'augmentar i puc anar-los veient davant meu tota l'estona. Miro el rellotge porto 3h justes. Havia calculat que per baixar de sis hores havies de ser aquí bastant per sota de les tres hores. Què hi fotarem. Em trobo força bé, vaig fent al meu ritme i vaig passant gent. El tros més dret i fins arribar a dalt és impressionant el pilot de gent que hi ha donant ànims als corredors. Gairebé puges sòl. Al arribar a dalt sé que si et plantes bé en aquí tens molt de guanyat i això m'anima. El temps de fotre el trago atrapo de nou en Padrós i l'Escarrabill i em llenço avall.

Aquesta carretera és com el pati de casa i me la conec de pe a pa, baixo depressot i còmode. Veig l'Àngel Serrat amb la bici al costat de la carretera donant ànims i tinc el temps just de cridar -Angelottiiiiiiii!!!!!!!! Em fa gràcia que un crack com ell hagi vingut a animar. Segueixo a lu avall i avanço alguns corredors. Arribant al repetxó de la Vola me n'adono que en Padrós i l'Escarrabill no venen. Penso que segurament m'atraparan però que vendré cara la meva pell. Arribem a Sant Pere i hi ha la familia donant-me ànims. Dic adéu cridant mentre passo com una bala i em donen forces. Sortim del poble amb un altre corredor i treballem junts per atrapar un grup gran que hi ha davant nostre. Ho aconseguim a la recta de Sant Vicenç i me n'adono de que maco és el treball en equip en el ciclisme. Seguim tots junts fins a Manlleu i arribem a l'habituallament. Agafo un plàtan i saludo el gran Carles Juanuix que també era allà donant ànims.

Comencem a pujar i penso -Aquí, a donar el que quedi de pota! Sortim amb tot el grup que hem arribat a Manlleu i sento que es va massa a poc a poc, em poso al capdavant aviam què tal i penso -Què cullons, puc anar més ràpid! I vaig tirant sòl endavant. Aquest moment és màgic. La sensació d'escapar-te d'un grup de 40 o 50 persones és sensacional i em sento com un putu Fabian Cansalada. Vaig tirant i passant gent fins que al moment que avanço un grupet de 4 corredors sento el crit de guerra del CAT -Senglanooot! És en Marc Càmara. No l'havia reconegut. Ens fotem quatre crits, ens animem i ens en anem endavant tots dos contrael món. Passem molta gent i penquem per atrapar un grup maco que veiem al davant, pensem que de Cantoni enllà ens anirà bé però un cop hi som tots s'amaguen com sabandiges i excepte algun relleu puntual ens toca fer tota la feina a nosaltres o allò no es mou. La pujada a Condreu se'm fa llarga. Ja només tinc ganes d'encarar la baixada. Finalment coronem l'últim port i avall que fa baixada. El descens es vertiginós. Aquí sí que tot el grup va ràpid i fot impressió i tot anar tota una colla a aquelles velocitats.

Última recta i com que sé que arribem ja em veig valent i galopo com un animal. Travessem la meta i trobem la resta de companys. Ens expliquem les batalletes. Quasi a tots ens ha anat bé i tot són riures i alegria. Només hi ha una cosa millor que et vagi bé una cursa i és que vagi bé també als amics.

Ja una estona després, amb una cervesa a cada mà reflexiono millor. I penso que si m'he tirat tota la cursa avançant gent és que alguna cosa no he fet prou bé. Segurament no he arrencat des del lloc que em tocava i he estat massa reservon al començament. Però bé, un cop veus la criatura és molt fàcil dir si havia de ser nen o nena. Tampoc tenia experiència en aquest tipus de marxes i volia ser precabut.El que hem après serà bona en futures ocasions :-)

Destacar sobretot la magnífica i impecable organització. Muntar una prova d'aquestes característiques amb l'envergadura i el nivell que ho fa el CC Bas ha de ser una tasca monumental. Les meves felicitacions.

Els CATS vem quedar així:

Jordi Checa: 5h25'

Quim potes hidràuliques Comas: 5h30'

Francesc Molas (Xic): 5h35'

Jordi Cutrina: 5h37'

David Botello: 5h40'

Jordi Sala: 5h44'

Toni Font: 5h47

Marc Càmara: 5h48'

Joan Escarrabill: 5h49'

Rai Comas: 5h59'

Guillem Rifà: 6h21'

Aquí les clasificacions.